El moviment cultural conegut a Catalunya com a Modernisme neix a Europa entre finals del segle XIX i principis del XX, i sorgeix com a oposició al Realisme i al Naturalisme.
Encara que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts decoratives on es mostra amb ple sentit.
El seu nom varia segons els diferents països: Jugendstyl a Alemanya, Sezessionstyl a Àustria, Floreale a Itàlia, Modernisme a Espanya, Art Nouveau a França i Modern Style a Anglaterra. Aquestes tendències no són exactament iguals a cada país, tot i que coincideixen en el temps i tenen una estètica comuna.
Podem considerar el Modernisme com a conseqüència de la Revolució Industrial i els avenços derivats d'ella, com l'electricitat, el ferrocarril i la màquina de vapor, que han canviat completament la forma de viure de la població i han originat un creixement de les ciutats, en les que s'han anat establint indústries que regenten un nombre creixent de burgesos. El modernisme és, doncs, un estil urbà i burgès.
En el cas de Barcelona es va donar la circumstància que l'esclat del Modernisme coincideix amb la construcció de l'Eixample (finals del segle XIX) després de l'enderrocament de les muralles que ofegaven la ciutat (1854).
Aquest creixement de la ciutat va representar una oportunitat immillorable perquè la burgesia pogués satisfer les seves ànsies de modernització, d'expressar la seva identitat catalana, i de posar de manifest la seva riquesa i la seva distinció. És per això que sorgeixen casos de mecenatge per part de l'alta burgesia catalana (com és el cas del Comte Güell amb Gaudí).
L'arquitectura modernista a Catalunya s'uneix a les tècniques de construcció més modernes (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats
És una arquitectura decorativa, integradora en l'edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes i els seus escultors situen a l'exterior dels edificis ocells, papallones, fulles i flors com a elements decoratius, ja sigui com figures adossades o com a ornament de la pedra o ceràmica. També es col·loquen figures de major grandària, animals fabulosos o persones, i a les cornises elements de ceràmica de color. Les finestres i els balcons disposen de reixes de ferro forjat, que són llaurades artísticament. El modernisme no ha estat sempre un moviment estimat i reconegut dins de la cultura catalana. Ens sorprendria llegir articles de gent com Carles Soldevila, Josep Pla o Manuel Brunet demanant, per exemple, l'enderrocament del Palau de la Música per considerar-lo una aberració arquitectònica. El Noucentisme, moviment que va succeir al Modernisme, considerava de mal gust les seves representacions i moltes botigues i comerços van ser transformats d'una manera més austera i discreta. Un dels casos més representatius va ser l'amputació que van patir els baixos de la Casa Lleó i Morera.
Origen
L'origen de l'Eixample el trobem a l'espai pla del Barcelonès que hi havia fora de les muralles, entre la ciutat i els pobles dels voltants. Era una gran extensió plana, en la qual no es podia construir perquè es considerava zona militar i en la qual només hi havia horts dels agricultors de Gràcia i de Barcelona.
Fins al començament del segle XIX, les muralles medievals de Barcelona eren prou grans per acollir una ciutat que anava creixent, però amb l'inici de la industrialització es van fer petites, amb l'arribada de les noves fàbriques i el conseqüent augment de població.
A causa de la prohibició d'edificar fora de les muralles, es van construir les noves fàbriques i els barris de treballadors als pobles que envoltaven la ciutat. Pobles com Gràcia, Sants, Sant Marti i Sant Andreu es van convertir en viles industrials.
En un curt període progressista, entre 1854 i 1856, s'aconsegueix enderrocar les muralles, però fins a 1858 no es va permetre fer un pla per eixamplar urbanísticament la ciutat.
En 1860 es va encarregar el pla a Idelfons Cerdà, aquest estava obsessionat per la falta de salubritat de la ciutat tancada dins les muralles, per lo que el pla aprofitava al màxim la direcció dels vents per una major oxigenació i assignà un paper clau en els parcs i jardins dels interiors de les illes. Preocupat també per la mobilitat, va definir una amplada fora de lo normal pensant en un futur motoritzat i incorporà també lines ferroviàries. El Pla Cerdà suposava un eixample entre Montjuïc i el riu Besòs, incloent el terme de Sant Martí.
Seguint el pla Cerdà, el barri es va construir amb els diners de les famílies acomodades de Barcelona. Els burguesos de la ciutat competien amb el refinament estètic de la construcció de les seves vivendes amb façanes molt decorades amb materials diversos com la ceràmica, vidre emplomat o ferro forjat. Ho podem veure en molts edificis modernistes on proliferen les obres d’arquitectes com Puig i Cadafalch, Domènec i Montaner o el propi Gaudí, entre molts altres
Tot l'Eixample constitueix un conjunt arquitectònic modernista únic a Europa.
Pla Cerdà
Amb el seu pla urbanístic, Cerdà volia dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferenciessin uns barris dels altres per les condicions de vida imposades. Els mateixos serveis es preveien uniformement per tots els racons.
Es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i transversals. Tots ells uniformes, excepte dues vies esbiaixades superposades – la Diagonal i la Meridiana – i la Gran Via de les Corts Catalanes. El punt on es trobaven aquests eixos era el gran centre de comunicacions de l'Eixample, en el qual es preveia una gran plaça, la de les Glòries. Va tenir un gran rigor i previsió en el repartiment uniforme de zones de serveis, com mercats, centres socials i esglésies, i uns grans parcs de districte.
Les illes de carrers no eren exactament quadrades, ja que, per facilitar la visibilitat, a les cantonades es tallaven els angles en forma de xamfrà. A l'interior de cada una només es permetia construir a un o dos costats, i la resta de l'espai es deixava per al jardí dels veïns. Les cases no havien de tenir més de tres pisos d'alçada (16m.), ni tampoc havien de ser molt profundes. Cerdà ho va establir així perquè considerava que la salut dels ciutadans depenia de poder viure en unes cases ben il·luminades i per les que circulés l'aire net dels jardins que les havien d'envoltar per tot arreu.
A més dels arbres dels carrers i els jardins de cada illa, a cada barri es feia un gran parc de quatre a vuit illes d'extensió. També es preveien tres hospitals fora de la trama de carrers.
Encara que en aquell moment era difícil d'imaginar l'existència de l'automòbil, es van crear carrers amples, per on podien circular els carros, els cotxes i els tramvies de cavalls.
En definitiva, Cerdà volia fer una ciutat per viure en la qual s'evités l'amuntegament de cases de Ciutat Vella.
